Decidir, no és començar-se a equivocar, distreta...

I de sobte, m'he llevat, atrapada en un malson, penjada a la paret, dins d'un quadre sense color...

Quatre portes en creu, crucificant la decisió, agonia de l'esperança: si neix, bé; si mor, millor. I jo, atemorida, recollida dins els meus braços, amb el plor com únic só... gronxo el consol... ara, endavant... torno enrere... i em quedo on sóc.

És una sala tèrbola, on la llum mor, insana, agermanant-se amb la foscor... Tremola sobre cada porta, una afeblida advertència lumínica, per situar el que podria ser una entrada o la pitjor de les sortides. M'angoixa obrir-ne una. Entre el temor a equivocar-me i, molt pitjor, trobar la solució. Però he de decidir-me. El temps ha girat el quadre... la sorra cau, gràvida, omplint l'habitació. Tic, tac... Tic, tac... Rellotge biològic enfront del rellotge de la raó.

Contradicció fisiològica... estiro la mà, esperant que no arribi. Contradicció temporal... ara havia de ser ahir, quan ahir ja no existia. Contradicció circumstancial... no havia d'estar, tot i que volia; no vull deixar d'estar, tot i que, potser, hauria. Contradicció personal... no havia de ser jo.

Obro la primera de les portes, i allà m'hi trobo jo. Sorpresa, tanco de cop. La segona, com la tercera, em deixen perplexa: torno a veure el meu reflex. Queda la última... i un últim intent. Grinyola, i mica en mica, em reconec la mirada observant-me del revés. Això ha de ser una broma, un joc d' un mag pervers; algú que me la té jurada... algú que s'avorreix.

I, no hi ha cap paràbola, ni idea o lliçó amagada... Simplement, triis el que escullis, elecció bona o desencertada, creuis la porta que sigui o la deixis mig tancada, només una cosa segura t'espera al traspassar-la: tu, la imatge reflectida que hi jeia a la sala.

Obre... decideix... i passa. Total, només és una altra sala.