Sóc la indiferència que t´acompanya... aquella muralla de vidre que creus t´aïlla, però per on s´escolen els crits i plors de la canalla, esquerdant l´indignitat que aquesta ficticia barrera suposa.

Sóc l´excusa que et justifica... les bastardes raons que creus et disculpen, convertint la falta de moviment en passes de la vergonya.

Sóc la caritat que et redimeix... les pregaries de veu afònica a un Déu de moralitat sorda i justícia disfuncional.

Sóc tu... prova de deixar de ser jo. Mou-te.

Per no saber fer res més que queixar-me... em declaro culpable