Reviscola el pit eixut, i procura amargor i melangia... infantesa a cop de puny i empenta.

La desídia és la confirmació del desinterés... Romano, desatés i nu, en un racó, cobert per la infàmia i el record de ser fill de mon pare. Sóc la distància entre el que és i el que hauria; la mirada que, perduda, obre la porta a l'influx d'una deesa, que fa del seu nom, una sentència: Mania, i amb el temps, indiferència.

La repetició fa de la puntada una carícia, de l'insult una conversa. L'estima no és recíproca, ni em cal per continuar tenint-li devoció: llunyana i aspra, continua essent ma mare... Quan m'obvia i no em pega, sota la taula o rere el sofà, em deleeixo contemplant-la, com és capaç, sense saber-ho, de tornar a ser qui era. Com quan, creient que ningú l'observa, somriu i tarareja les cançons de quan era tendra tot removent la massa per fer un pastís que mai m'oferirà ni provaré. Com es mossega el cabell, amb la mirada perduda de qui busca sense saber el què, i el cos que bamboleja, a esquerra i dreta, com el metrònom de la lucidesa, espatllat i sincopat. I aleshores, el silenci guanya la partida, i la desgràcia és qui marca el dictat: mutisme, absentisme i els -ismes que puguin fer que la ferida no deixi de sagnar. "Benvinguts a Insània, regne de sa majestat... qui un cop va ser ma mare, només per un instant! I ara, folla i abandonada, consumint-se i degradant-se, rialla de la ignomínia i representant de la basarda, perd la corona, que mai va arribar a posar-se... I abdicada la raó, desterrada l'esperança... si només quedo jo, i sóc la constància de l'error... que li queda, si no la mort? mossegar-la i empassar-la?"

L'edat m'atrapa, com cada any. No sé dir si són sis o vuit els que compleixo, ni si me n'alegro o m'és igual. La rutina és la mateixa: despertar-se i sobreviure. Quan les llums s'apaguen, i el temps només tem el compte enrere, defujo les pors i em permeto ser jo. Assegut, amb una espelma en un bocí de pa, tanco els ulls i em desitjo no pensar. M'és impossible... Un pastís de devoció i estima; uns rostres que em somriuen mentre no em desitgen cap mal... I aquella petita paraula, pronunciada sense ferir-me, ni a ella fent-li mal: mama... m'abraces mentre m'adormo? un petó com a garant?

I així, orfe de l'absolut, penso en com seria el ser detall, per fondre's amb l'aquiesciència del benestar diari, perdut en un batibull de monotonia i rutina bastarda, sense voler o reclamar una atenció individualitzada ni personal. Odio ser vist com un accident, una traició a la innocència o la vexació de la virginitat. Sóc alguna cosa més que tot això...

[...]