Sóc fill de la hipocresia i la mentida... del cap cot i la transigència. De la vergonya, del pacte i el silenci. Sóc la prova constant de l'error...

Ma mare era guapa, fins i tot després d'embogir... o això diuen els qui la van conéixer rient i jugant en la cordura. Posseïdora d'un somriure desfermador, la seva ironia trobava en ella un punt i final amable per segellar les sentències més dures i directes. Deixava anar les invectives més violentes, les diatribes més contundents que hom al poble recorda, i evitava l'emprenyament, encisant a l'adversari o contrincant quan ho considerava necessari. Dominava el tempo, el moment i l'oportunitat, i era capaç de mossegar sense deixar la queixalada marcada o fer un petó sense que l'altre ho rebés. Com i així, va sotmetre's? Què debia veure on ningú gosava mirar? Com va caure i no va saber aixecar-se o escapar? Tinc múltiples i variades teories, però només l'amor o la follia, o la barreja de tots dos, m'ho faria entendre...

I mon pare... Fill de mil progenitors i de mare per descobrir, el seu rostre és la màscara cruenta i condemnada amagant-se en el boirim quan l'intentes atrapar, amb les preguntes embarbussant-se abans de pronunciar-se. Mitges frases de por i desconfiança o un silenci groller i etern me'l descriuen, en mirades que s'abaixen i veus que s'apaguen quan parlen d'ell. Per a uns, missatger de l'avern, escampador de la llavor maleïda que ha d'anar podrint el món i per altres, un record arreconat i atemorit de la quinzena més freda que els boscos han patit. Cobert de neu, sense farda ni muntura, sense defallir ni girar el cap, entrà al poble. Poca gent va gosar fixar-s'hi... Petjades que sempre es recordarien, el portaran a casa de la mare.

L'aire sap el teu nom, i els vents, l'escampen... La neu només sap caure, tot i voler remuntar. I les passes, sonen com canonades de conquesta... Tanta poesia, per donar pas a la tragèdia i la mort.

Esgotada la comèdia de la desorientació, es deixa caure davant la porta... Lentament, acomoda la seva respiració a la pròpia de l'esgotament que se li pressuposa, força l'humitat de la mirada i l'espasme li recorre el cos, lentament, sense fer-ho tan evident com per no creure-s'ho... L'empatia neix de la commiseració i aquesta, en abundància, embafa... com tot. Temerosa, però decidida, la compasió prén la decisió, i ofega la por i la prudència, en un pou d'ulls blaus demanant clemència. Ha sorgit efecte... Incomptables han estat i sigut, víctimes d'ànima càndida, i ell, predador de l'excel·lència, allà on mossega, la vida enterra. La sentència és l'amor, i jo, el fruit de la condemna. Perque, evidentment, la mare el va socorrer... ell va fer el paper, i aconseguí enamorar-la, o titlleu-ho com volgueu... i en una nit de boira passional, la llavor alienadora va ser plantada.

10 minuts de passió entregada i, com a recompensa, el preu de la raó: la seva. Otorga el deliri, el malson i la crueltat de saber-se fora del món que l'envolta, fent-ne una ombra, un contenidor de la seva obra, perpetuadora del desencís, una malaguanyada figura de cartró representant el que era o fou. Només ha de viure nou mesos, i després morir, pal·lidir o desaparèixer, i deixar-me a mi, sol, allà on vessi la placenta i caigui o em precipiti. Si he de ser, seré... si no, un altre agafarà el meu lloc.

[...]