Com seré de gran...

Encara estic definint-me com a nen petit. Destriant que m'agrada i de que puc, de moment, prescindir. Tinc l'avantatge de no sentir-me pressionat, de poder anar fent tastets o, simplement, negar-me a provar plats de colors estridents o apagats. De no rebre grans esbroncades, disfressant la reconvenció de lliçons que tots hem d'aprendre o exemples que han de servir per evitar-ho més endavant. Lliure per equivocar-me, afortunat de poder triar.

Però avui, m'han dit que em faré gran...

I han fet servir un to, entre la pena i la desesperança, exposant que és inevitable, que no podem fer res que desterri aquesta realitat. Han fet servir paraules molt llargues i rares, intentant que entenguessim el seu significat, però l'entrellat de tot plegat era inextricable (que tampoc sé ben bé què pot significar), una concatenació de mots encreuats sense solució raonable per a un nen de la meva edat.

Responsables... Treballadors... Honestos... Familiars.

Jugant amb els cotxes, fent veure que m'interessava més les rodes, si giraven o paraven, la direcció, destinació, moment en que arribar, no parava de donar-li voltes al que ens han exposat. 

Responsables. Què creuen que ser nen no és prou responsabilitat? Saber en quin moment has de començar a controlar els esfínters, menjar plats mal elaborats (l'amor d'un pare o una mare no converteix potingues de colors llampants en glòries d'un xef consagrat)... Aguantar a iaies i les seves baves, la lluita d'elles per saber qui es fa estimar. Les ganes d'amagar aquelles joguines que s'entesten en pensar que ens agraden, aquells contes de final feliç però història insubstancial... I, mentre penso jugant, jugo, pensant, en les coses que ells fan d'aquesta responsabilitat. Paraules que saben fan mal, dites sense contenció ni dignitat. Actes que es podrien evitar, mentides més estúpides que una palmària realitat. Responsabilitat... Déu ser cosa de l'edat...

Treballadors. Sortir de casa per entrar un sou. Que provin a ser nosaltres; que mirin de fer totes les coses que fem: innecessàries, obligades, recurrents... Les queixes per tenir un superior quan nosaltres, no sent inferiors, estem exposats a la decisió i darrera paraula de tothom, només amb el dret de plorar o queixar-nos cridant. Ser nen és molt més que una feina, però, darrera, hi ha molt de treball.

Honestos. Paraula que, ja de petits, comencem a oblidar. No reconèixer que has agafat una joguina, que sense voler s'ha trencat. O que, emprenyat per qualsevol injustícia o, simplement, perquè som nens experimentant, hem decidit provar fins a on arriba la resistència... De la joguina, obviament, però també de qui ens està cuidant. Però, no creieu, que si ja de petits l'honestedat per l'essència i la mentida guanya la partida, que no serà d'ella quan ja som vosaltres, i ens hem fet grans. Intenteu ser honestos i proveu de reflexionar.

Familiars. Som part del concepte de família. No som indispensables. Sense nosaltres, una parella pot estimar-se. Esdevenir una unitat familiar sense amor paterno-filial. Però, si ja hi som i hem arribat, prova a fer-nos fora de quadre, desenfocar la fotografia de tots plegats... I m'expliques, tu que saps, que s'entendria de la família veient el resultat.

Torno a centrar-me en les rodes, que girin, que voli el cotxe, que defugi la realitat d'una carretera que no m'interessa on va. Però és que em tornen a mirar, escrutant que pot haver rere d'aquesta mirada que va més enllà de la meva edat.

Deixeu que no siguem vosaltres. Ja que hem de perdre la batalla i fer-nos grans... que el nen no tingui la vostra pressa. Que el nen ja us atraparà.

I deixeu que el temps de créixer sigui nostre. Acompanyeu-nos. Feu-nos costat.

Un nen que no té pressa.