Heu sentit el pes del segon? L'agonia d'un minut ofegant-se, sense aire, recargolant-se perquè no sap cap a on avançar? Heu patit la certesa de que la consciència s'esmicola? Que el darrer pensament és saber, del cert, que és precisament aquest? I la idea del seu nom, sense so... sense retorn. Perdent-se en un fons sense plors...

No temo a la mort. Si em fa por que equivoqui el seu moment i decideixi, precipitadament, que ja ni ha prou. Que, aleatòriament, sigui un d'aquells casos, entre molts, en que esdevens una estadística, un número fred, reflectint que alguna cosa no ha sortit bé. I poc importa el per què. Sobretot, obviament, si ja s'ha intentat tot.

Però és que no només era jo...

Saber el nom i que serà seu al néixer. Una decisió senzilla, com les solucions fàcils que se'ns presenten, sense necessitat de donar-li voltes, sabent, des del primer moment, que encaixen... que és i serà per a ella. I anar-li parlant, explicant-li les coses que li esperen...

Perquè no només sóc jo... No només és ella.

Un pare amatent... una germana expectant... Tiets i àvies... Un lloc a la foto de l'àlbum familiar.

"Ves que te'n vas... Però voldria, abans, sentir-la plorar". Un tràfec de mans, prestidigitació de l'ànima que s'atansa, que lluitar per no marxar. Cacofonia, crits, carreres... i ella. Un crit de desesperada afonia, aquelles paraules esmorteïdes que un tem que l'altra mai arribi a escoltar. Les abraçades que s'escapen, els aniversaris que no arriben, les carícies a l'ànima en punyalades convertides... 

Perquè és únicament ella... ella. Ella i jo.

La proximitat a través d'un vidre. Les mans que no s'arriben a tocar. El desig de tancar-la en un cercle als meus braços, barrera de mare davant qualsevol mal. Sense pressa per marxar-nos... Volem fer-ho per no haver de tornar. I la temença davant del resultat d'unes proves que han de certificar la seva millora... i la por quan la doctora, circumspecta, atravessa la porta. "Somriu, dona... que no em calen tecnicismes ni bones paraules. Només que trobin els teus ulls la meva mirada i, em diguis, tranquil·litzant-me, que la paciència serà la primera arma, però que sembla que comencem a guanyar la batalla".

I arriba el primer contacte. Pell amb pell. Gana amb llàgrima... Filla i mare. "Xuma... beu la meva esperança". I cada glop, constatant que té gana, és un petit esglaó en una llarga escala.

I anirem fent parades. Soles, unes, La majoria, acompanyades. Perquè no ens importa si fa pendent, si és baixada. Només que a la primera passa li segueixi una altra.

Perquè no sóc jo... no és ella...

Som tots.

[Per n'Abril. Espero em perdonis l'intromissió... i la manca d'inspiració. Per és preferible que tu respiris! ;-)]