Són estranys... però me'ls estimo. 

Sé que no són meus, que els he de compartir, forçosament a vegades i d'altres amb molt de gust. Però gaudeixo, aixecant-me d'hora, de moments d'exclusivitat, on totes les atencions són meves. On els ulls només tenen una mirada i gaudint de saber que només a mi m'han de mirar. Després, la queixa o el plor, anticipen el final. S'ha aixecat l'altre. Me l'estimo... És mon germà. Però no deixo de sentir, durant un instant, que m'està robant petits moments que difícilment tornaran. M'agrada que pugem tots junts a l'esquena del pare o que, dins de l'abraçada de la mare, hi capiguem els dos. Són moments molt macos... però sóc petit i egoista. Què us he de dir...

Són repetitius, i no s'adonen. Fan les mateixes gràcies de fa temps, repetint les que (creuen que) funcionen amb el germà petit. A vegades, seguint el joc, ric amb la mare quan gesticula i fa aquelles cares, les ganyotes de monstres d'altres contrades o animals mitològics que ella s'ha inventat. M'agrada veure-la fabular. I si el pare, exagerant, diu que l'esquena impedirà que pugui treure el cavall de la quadra, insisteixo una miqueta, sabent que, al veure'ns, farà el que faci falta, amb esquena de vidre o cervicals de cristall.

Són fàcils d'enganyar, perquè ens valoren per sobre de qualsevol altra cosa i, fa temps, que jo, si més no, m'he adonat. Ho aprofito, ho reconec. Sé quan un somriure me'ls guanya o quan deixar que la falsa alarma i el plor forçat, sobretot en el cas del pare, provoca que aconsegueixi el que tenia pensat. Ja sabeu, sóc petit i egoista, però, de moment, tot i saber quan fer-me el despistat ("a recollir", "qui ha fet això?"), no tinc un pèl de tonto.

Són de bona pasta. Tenen moments en que s'enfaden (amb nosaltres, amb els altres, entre ells o amb un mateix), però, sorprenentment, es saber que ens han de veure o, sobretot, ja gaudint-nos (entre queixes de "quant peses!" o "t'estàs fent massa gran!") en braços, quan el rostre es relaxa... es pacifica... deixant veure a qui són en realitat.

Són estrictes... d'aquella manera en que, sense poder evitar-ho, renuncien dient "són petits, mare..." o "mira'ls... són tan macos. Va, papa. Deixem-los estar". No puc tenir queixa de les coses que no em deixen, tot i que, com ja sabeu, sóc petit i egoista, i voldria infinitats de voltes a sobre del pare o totes les abraçades nocturnes que la mare ha de repartir amb el germà. Però començo a entendre que els límits són necessaris i, sempre seran més agradables, si me'ls ensenyen els pares, que tindran la paciència per fer-m'ho entendre, tornant enrere tantes vegades com faci falta.

Són diferents. La mare, expressiva i expansiva, ens transporta a castells sense fantasmes, ja que la llum que ja sabem disparar, els allunya i els espanta. Dibuixem les emocions, amb colors d'alegria o melangia, no amagant-nos que l'ànim es canviant, que tant puja com baixa i hem de saber-ho com gestionar. Comunicativa, mai s'està de fer-nos una abraçada o el petó de bona nit a migdia, sent conscient que el repetirà més vegades fins que realment sigui l'hora d'anar a descansar. El pare, aprenent a trencar la distància, a saber dir les coses, a entendre que no cal que, quan pensa que per tenir els ulls tancats ja dormim, dir "us estimo". A posar cara de cansat quan, en el fons, desitja pujar-nos a la gropa i fer d'èquid desbocat o fer de nòria humana, donar voltes i voltes i acabar tots marejats.

Són els pares... són estranys.

Són els pares i me'ls estimo. Com els estima el meu germà.

I sé que puc créixer. I m'estaran acompanyant.