I sembla que arriba l'hora...

Hi ha memòria que no espera. Que és sempre present. Records que no necessiten permís per presentar-se. Arriben i s'instal·len. Records amables... records que maten l'ànima que mirava de recuperar-se...

Quan el repenso; quan dibuixo el que ha esdevingut i el comparo amb l'esbós del que volíem que fos; quan suavitzo l'orgull amb els errors que li hem permés o aquells que, d'amagat, ha protagonitzat; quan sóc conscient que el nen és adult i que, més enllà de la preocupació eterna del pare, hi ha qui a punt està de fer-me avi...

Vaig ser qui primer el va veure (no sóc un virtuós de la paciència... com la llevadora, si em parlés, podria constatar). Crec, també, que a qui primer va mirar. El primer dit que va encerclar amb la seva mà, tirant amb força, per deixar clar que, des del primer moment, tenia clar cap a on volia anar. Protagonista dels primers gelos, quan li reclamava uns minuts de la mare, i l'apartava del pit que l'ajudava a créixer. L'error de la primera pixada sense bolquer, quan, encoratjant-lo a controlar-ho, va fer via i va regar la meva cara. Sense competir amb la mare, perquè si ella guanyava, guanyava jo veient-la contenta, i si era jo qui primer arribava, doble recompensa al veure-la somriure al saber que el fet em feia feliç.

La primera paraula... "Ma-ma". La primera vegada que va saber realment que deia pare i què significava. El primer no, que ens va fer gràcia. Quan van ser mil i la paciència va quedar estroncada! "Redéu el nen... especialista en mala bava!". Els amics, entrant a casa. L'amistat, substituint els pares. I nosaltres, entre la resignació i l'assumpció que ja no ens necessitava... Fins el primer desamor, i la conversa amb la mare. I, després, el toc d'humor amb el pare. "Fill... hi ha mil homes esperant-te!". I la sorpresa a la cara. "Pare... no t'importa? Sempre em deies que volies noies rosses, morenes, altes o baixes, amb qui recrear la mirada quan les portés a casa. Vell verd consagrat a repassar les xurris del meu nen, avisaves...". I la sentència palmària "Ets qui ets. Com ets. Amb qui vulguis i consideris. Però sempre, fent el que sigui que facis... Sempre, i no ho oblidis, seràs el meu nen. I el meu amor no entén d'orientacions ni de feines estables. Només sap que ets jo. Que la meva sang per tu sagna. Que la meva llàgrima per tu és vessada. Que el meu amor té dues comtrades: tu... i ta mare".

I ara és l'aire... és l'aire que li falta... Espera, fill. Aguanta.

En la mort de la mare... El meu pilar. La meva ànima. El fill fent de pare... El consol sense paraula... L'abraçada que m'aguanta... La solitud acompanyada... I no deixar-me caure. I explicar-me que heu vençut a la burocràcia i que sereu pares. I la il·lusió quan penso en l'àngel de la mare sobrevolant el bressol de qui seria, serà, la descendència desitjada. Seré avi... Has estat àvia, mama.

La darrera paraula... "Pare". L'orgull que s'amaga. La certesa, amable, de saber que hem fet les coses molt millor del que esperàvem. Fixo la mirada en els teus ulls... M'enduc les teves llàgrimes. El meu fill... El tresor que vam regalar al món, amor... Mira'l ara.

I em nego a creure que serà la darrera la vegada... 

Lluita, fill... No et deixis caure.

Ja és aquí. I sembla que ve acompanyada. Marxo tranquil. Perquè és la meva mort i és com la tenia pensada. Mirant-te. Recordant-te. I ara que la mà de la mare acarona la meva cara, il·lusió d'un moribund o la certesa de qui ja és difunt, faig el traspàs sense por i amb calma.

T'estimo, fill.

T'estima el pare.