VIATGE A UN PASSAT

I sabent com, quan i on havia de faltar, també sabia com havia d'actuar.

-Pare, tu tens por a morir? - preguntà el nen mentre passava la mà per la seva barba, arraulit a sobre de la panxa i amb el cap al pit.

-Una mica... però tots passarem per aquí. Temo més que se'ns trenqui el cicle i no sigui jo el primer en morir.

-Pare... saps què em fa por a mi? Que jo seré amb tu quan moris, però... tu no estaràs quan em toqui a mi.

-Hi seré, fill. Aquí dins i aquí. - Amb els dits acaricia el front, reseguint un camí que s'enfonsa en el pit. - El teu cor ja té la part més gran que tinc, l'amor pel meu fill. El cap, els records que ja hi són i aquells que han de sorgir.- El col·loca, cara a cara, i el mira als ulls - I no oblidis mai el que jo m'enduc. Cada bon dia. Cada bona nit. Cada moment d'orgull quan et mirava. Cada alegria que ens has donat. Tot l'amor que sense saber-ho ens regales; tot l'amor que, sabent-ho, ha enfortit el fil. I això, fill... això és un equipatge que farà el viatge més senzill.

-Gràcies, pare... però encara m'angoixa que no siguis amb mi.

-Confies en mi?

-Sí, pare...

-Doncs... tranquil.

Passa el temps, cauen els dies i moren les nits. El pare, envellit, comença a notar que ha de partir. 

-Fill... vine a aquí. - El nen és un home, un bon home, ha sentit a dir. - Crec que és l'hora... La vida m'ha regalat moltes coses: uns pares... la mare... el meu fill. Marxo content i esperant retrobar-vos però, el que et volia dir, és que sóc conscient de la por, del neguit... d'aquella conversa de quan eres petit. Sapigues, i m'has de creure, que sé i he vist que jo seré aquí. Confia, creu-me... que són moltes hores de feina per assegurar el que dic.

-Pare, viuré sense por, confiant en la teva paraula, que sé que no dones si no té cap sentit. Ha estat un gran viatge. El capità entre estrelles i el seu fill tirant del fil. "Veniu, covards sense feina. Som dos però valem per mil! Ah, no sabeu amb qui gosseu enfrontar-vos. No teniu ni idea davant de qui heu de morir". - Riu, mira el pare i el veu morir. - Sí, és això només una parada, encara ens queda molt camí.

Anys mosseguen anys, menjant-se la vida, laminant la salut del fill. S'acomiada de la família, que no entenen perquè. Ha de tancar-se a l'habitació de l'avi; és una cosa de fa temps. "M'ho va prometre el pare. I amb això, queda tot entés". Cada passa és una queixalada, un prèstec a càrrec de la mort amagada; de la festa apagada on tot queda esmorteït. Només li queda estirar-se al llit i vetllar la nit. Els records el refreden però li cremen els sentits: la llàgrima alegra, el somriure entristit. Arriba, s'estira i comença a perdre el sentit. Endormiscat, nota una mà al pit. Obre els ulls i veu el pare, un avi també com el fill. - Deixa'm lloc fill. Guareix-te en el pare, posa el cap aquí. 

-Pare... ho hem aconseguit.

-Fill... sí. Però ja hem de morir.

I tots dos els ulls tancaren. I tots dos ja no són aquí.