Em vaig fent més petit conforme creix la seva panxa...

Les prioritats van caient, arraconades i pàl·lides. Els esglaons són ara plans, sabent que només hi ha un indret on adreçar-se, i les altures no ho són tant, tot queda a la seva alçada  Les direccions no tenen nom quan només hi ha un lloc amb importància. I així, tot, des del detall que tant importava fins a la nimietat que ho acabava, la sinergia entre oposats, irreconciliables tantes vegades, va donant forma a una única voluntat... que ni malament ni massa.

I ja no sóc sord a les paraules, perque tenen nova veu, tot i encara no pronunciades. El blanc és molt més net, així com el negre és un miracle: ja no mossega la foscor, sinó que acarona la mirada mentre es tanca... I el sentit ja té revers, el que abans era un neguit és vist ara amb esperança, sabent que no ve sol, que viu de l'esforç i de les ganes, i que aquestes glopegen il·lusions i masteguen la vida diària, convertint la monotonia del menú en una carta variada.

El Jo ja no em dol... som ara tu, jo i ell... nosaltres.