Voldria ser un Saturn qualsevol, sense cap formació divina ni cap descendència furtiva. Simplement, tenir la capacitat i voracitat necessària per poder mastegar, sense cap sentiment de culpa ni remordiment estúpid, tots els fills meus que planegen assassinar-me.

Al matí, em desperta la sensació angoixant de que la pressa em persegueix; pausada ella, tot i el nom. Després d´esmorçar, és l´avorriment qui s´enganxa al coll i reclama atenció, per divertir-se. Durant el dia, i fins que s´acaba la jornada és una ombra allargada d´estrés i mala bava (tot i que l´origen és ben i ben petit), qui se´m munta i cavalca. Destí: desesperar-me, sigui a la població d´Arribestard o Noéselquevolia.

I a la nit, quan les forces corren justes i castigades a refugiar-se sota les parpelles que se´m tanquen... quan els músculs accepten la derrota i es relaxen... quan la pausa de l´aquí i l´ara és tan present que fa mal... és aleshores quan tinc gana.

I correu, fills meus... rient i girant-me la cara. Sabent-vos més ràpids que el pare.

No, realment no sóc Saturn...