El camí de l'error i la penitència... doblement injust si no l'has comés tu i el càstig és propi.

El purgatori ha de ser com la sala d'espera d'un dentista... Saps què tens; saps degut a què; saps les conseqüències i derivacions; i saps que la redempció, d'arribar-hi, serà amb temps i conjugada amb el dolor. Només esperes que toqui la campaneta i diguin el teu nom. Però, indefectiblement, arribarà el teu moment. I ell fou qui, sense saber, va donar pas al meu.

- No vaig saber... Sempre he evitat dir adéu. Suposo que per això, fins i tot, em costa donar la benvinguda, perquè assumeixo, de manera inconscient, que fent-ho s'inicia una mena de compte enrere de fugacitat en la felicitat i el benestar. I la falta de consistència relacional és proporcional a la falta de constància en fer-ho possible, perquè m'hi nego i m'ho prohibeixo. Sense tenir no hi ha carència ni absència, oi? - les llàgrimes fan de coma... l'angoixa, de punt i a part.

- Quanta tonteria, secall... - s'acomodà en el banc, creuant la cama amb el braç. - Seu, i buida't. Igual, potser, després podem omplir-te.

Parlar... és díficil. D'un mateix, quasi impossible. De mi... una temeritat.

- Qui creus què ets? - el meu antic jo... tot ell defensant-se. - Alguna mena de sanador universal, la solució definitiva per a tot i tothom? I ser i estar com ets i estàs és una mena de penyora altruista a algun Déu benefector pel do de descobrir i fixar? Gira-ho cap a tu, doncs... gira-ho i cura't, que és obvi qui dels dos n'està més necessitat.

- No faig res més que escoltar. I no sóc qui t'ha de o et pot curar... Les ferides són pròpies, quasi tant com la majoria de solucions. La cura et correspon... No et conec de res, ni tan sols puc dir si val la pena fer-ho. No conec la majoria de preguntes i m'invento gran part de les respostes. I això perquè només tinc una gran virtut: conéixer la meva inexactitud. Però els dies i perdre'm en la majoria d'ells, m'ha ensenyat una cosa... Seu, escolta i no diguis res. - Impertèrrit, com les ombres sense sol, es quedà mirant el terra, com si comptés les passes fetes i les seves direccions.

- Mirar enrere només té un problema... les coses venen de cara, fins i tot les que vas deixar o estàs buscant. I hauríem de saber que no sempre és una abraçada o un petó... les pitjors punyalades van sempre al pit. Marxo... que aquí no se m'ha perdut res.

Capcot, amb el món desfermant-se i el record prenent cos, no gosava marxar per por a no saber tornar.

[...]