He notat un pessigolleig que em pujava, elèctric, per tota l´esquena... Tan ràpid i sobtat, tan imprevist però gustós... He somrigut abans d´obrir els ulls, i, sense la necessitat de girar-me, he dit "benvingut... et trobava molt a faltar... ara, dormim, que demà ja tindrem temps de parlar".

La tranquilitat, dolços dits que m´acaronen, m´ha permés dormir gaudint de la profunditat d´una felicitat recuperada. La por miserable, arraconada, ha tancat la boca a mitja mossegada, quan tenia decidit el seu proper mos... I ara només queda despertar.

"Necessitava fer-ho... No era res personal. Vaja, era personal, pq era de mi de qui fugia". Ha trigat unes quantes frases a atrevir-se a mirar-me als ulls, avergonyit sense motiu, culpable sense condemna possible. "Tranquil... tothom ho fa en algun moment. Però, per molt que corris, l´ombra acostuma a ser igual de ràpida". Hem continuat parlant... desitjant que tot hagi quedat solucionat, oblidat, superat...

Sé que trigarà un temps a ser tot com abans...

Però, temps, de moment, és l´únic que em sobra.