Era estrany. Tot ell, ho era. Però era tan difícil deixar de fixar-s'hi...

La primera de les mirades fou com la majoria d'elles: casual. Anava amb pressa, col·locant rètols d'impossible o improbable a idees i pensaments; la targeta a la mà dreta i a l'esquerra, la impaciència. I, arribant a la parada, el sentí per primer cop: "arriba, arriba... on hi és? qui t'espera? Jo aquí estic, com em digueres...". I ja no sentí res més, pq l´autobús arribà...

L'endemà feu presoners els tres dies següents, tots ells seguint la mateixa pauta. Les presses i les cabories quedaven pausades al veure el personatge, quiet, a la parada. El ball de les mans, entrant i sortint de la jaqueta; els peus inquiets, amb passes mossegant els dits per les ganes de néixer... i un discurs incoherent, amb una única certesa: l'espera. Perque, el més estrany del cas, era que a l'espera nerviosa i diària que precedia a l'arribada del vehicle no li seguia un salt, mortal per la necessitat que semblaven amagar els símptomes previs, a dins del mateix. El mantra de l'home, mixtura de bogeria, angoixa i ràbia, donava a entendre necessitat de sortida; urgència de moviment i allunyament del punt de partida. Ni de què, ni per qui, ni cap on... només fugida.

La curiositat va guanyar l'assalt a la vergonya... i el vencedor, en un rampell de sociabilitat impròpia, decidí preguntar a l'interrogant de la jaqueta i la ballaruca sincopada, quin era el motiu de l'espera i entre totes les raons, quina l' impedia (impel·lia) pujar a l'autobús...

"No és pujar el que hom espera... és l'espera el que a hom don vida. Si jo pujo, i no arribo... o arribo, i no m'esperen... per què vull moure'm? per què voldria? Aquí sóc; allà seria? Aquí tinc; allà perdria? M'entens ara... o ja m´entenies?" Una llàgrima li queia... una seva, per dues meves.

Les petjades en el futur són els passos que ara comencen...